Carta de Xavier Casp a lAVL

Carta de Xavier Casp a l´AVL

Per Xavier Casp

Cresolet d´AELLVA. Bolleti nº 18 octubre 2002

El temps i els acontenyiments van donant i llevant raons, mentres, nosatres volem seguir on estavem: al costat dels escritors, de banda dels honrats i treballant per Valencia. En este context, i per a millor situar el hui, el nostre president trau les propies conclusions, donant marc al text de l´escrit de Xavier Casp, dirigit a l´AVL, carta que tinguerem el privilegi de coneixer de bestreta, que transcrivim des del seu original soport informatic i a la que conve remetre´s sempre, ya que en la mateixa estan totes les respostes i marcat el futur: raonament i fermea, valencianitat i sentit comu, per a avançar, en la llei en la ma, refermant l´historia i el sentiment del poble.

¿QUI ES QUI?

Acabem de viure un atre episodi en la curta vida de l´A.V.L.: la renuncia a seguir dins d´ella per part de Xavier Casp, presentada en l´aclaridor escrit que reproduim en este Cresolet.

No cal dir el reso que la noticia ha produit en tots el mijos de comunicacio i de quina cridanera manera nos han ensenyat filies-fobies i algún NU integral segons a qui servixen (l´unica veritat s´hi trova llegint i rellegint la carta de X. Casp).

Crec que l´immensa majoria de valencians sense “ismes” ni dogmes, assumim l´escrit del cap a la fi, desijant (al marge de l´erro d´entrada que denunciarem) que s´inicien quan ans millor els acorts i pronunciaments que nos duguen al pacte i a la pau d´este vell conflicto creat per clarissims interessos forans, politics i culturals.

Una volta mes direm que no hi ha normativa mes ajustada a la parla viva i culta que l´estudiada, publicada i documentada per la seccio de Llengua i Lliteratura de la RACV (normes d´El Puig), pero son molts anys de lluita fraticida i en “l´hora del compromis” (¡ara, mare!) pense que tots hem de cedir en algunes coses si el resultat es una normativa de consens per a la Llengua Valenciana in-de-pen-dent.

No ser senzill desfer una taranyina jagant teixida en fil d´aram i ben alimentada a lo llarc d´un sigle, pero JUNTS podem perque tenim la força de la RAO histórica, per sentiment i de llei.

Aureli López. Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana.

CARTA DE XAVIER CASP A L´AVL

Valencia, 10-09-2002

Honorable Sra. Presidenta de la Academia Valenciana de la Llengua
Monasteri de Sant Miquel del Reis
Av. de la Constitucio, 284
46019 - Valencia.

Benvolguda Ascensio: no pots ni imaginar-te cóm me dol, cor amunt, l´haver d´escriure´t esta carta que, per rao de consciencia, te l´he d´expressar en la responsabilitat de la paraula firmada.

Des del dia 24 de decembre de l´any 2001, en la meua salut fisica se m´han vingut i se me venen declarant motius de malaltia que m´han prohibit i em prohibixen atendre res que no capia en lo mèdicament necessari, motius que no em cal relatar perque no son ells per ells lo que importa, sino per les inevitables conseqüencies en la meua conducta personal.

Per aixo, es ben coneguda per tu (i suponc que tambe pels a penes estrenats colegues) la meua absencia i, per tant, inassistencia a les reunions i a les faenes que venen constituint l´existencia de l´Academia Valenciana de la Llengua. Vullc dir que la meua situacio personal deixa un buit inacceptable, i tambe irrecuperable en temps, en el cas de l´Academia i una actitud personal incomprensible per a la Valencia que espera o desespera de l´Academia.

He deixat passar un temps en silenci, crec que ya massa llarc, per a decidir-me, pero es per la confiança que sempre dona el sentir-se millorar. Pero ya no puc ni dec fugir de respondre´m a la pregunta que m´inquieta: ¿a qué pot arribar la milloria en els limits que cada dia m´impon la propia edat? Si soc vell d´anys i, naturalment, vaig envellint de facultats, ¿quínes aptituts tinc per a cada actitut? El sol fet de preguntar-me a mi mateix, ¿no es ya una minva?

Les poquetes sessions a les que vaig assistir, abans d´emmalaltir-me, tractaren de la constitucio de lo que podem dir el cos de l´Academia, i com les qüestions administratives, reglamentaries, formals no m´han importat mai massa, dec confesar que vaig assistir pero no havia entrat, perque l´Academia encara no havia començat a ser. En veritat de veritat, sobre lo essencial, que es tractar i prendre decisions sobre l´idioma valencià, no s´havia ni insinuat.

Lo que yo portava segur (i he de creure que tambe tots els atres) es que com a Academia per llei, partiem de la llei, l´Estatut que proclama: «Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autonoma son el valencià i el castellà», ben conscient de que el «son» rebuja qualsevol suspicacia; se tracta no de dos idiomes que se diuen valencià i castellà, sino que ho son, com aixi mateix ho confirma la Llei d´us i ensenyament del valencià que fa constar: «El valencià i el castellà son llengües oficials de la Comunitat Valenciana», i encara anticipa, en el punt anterior, que «El valencià, com a llengua propia de la Comunitat Valenciana...»

Com el meu callar des del 24-12-2001, ni reservadament ni publicament, no pot ni deu significar res, perque ni afirme ni negue, lo llogic i lo honrat per la meua part es dir-te, respectadissima presidenta, que aci te presente la meua renuncia irrevocable a la condicio d´Academic de l´Academia Valenciana de la Llengua, que vaig jurar en el solemne acte public del dia vintitres de juliol de l´any 2001 en la nostra Generalitat.

Espere, perque aixi t´ho pregue, que ho confirmes on corresponga, si be des d´ara ya me considere desvinculat.

I ara, desijar i confiar que eixa Academia sabra ser lo independentment academica per a fonamentar la realitat secular de la personalitat llingüistica dels valencians, als que servix entranyada en l´evolució del hui de tots els ahirs per al dema de cada dia. Crec que el cor i el cervell d´eixa Academia, despullada de prejuïns, harmonisarà el sentiment i l´enteniment per a la causa que fon creada. I desige i confie que, per a vigorisar l´espera del nostre poble, solidificarà en primicia certes senyes d´identitat llingüistica valenciana, pletoriques de vitalitat des dels nostres classics insenescents fins l´actualitat constant, com per eixemple el lo tan malevolament embargat de la nostra fortuna de matisos; el digraf che inseparable perque representa nomes un so consonantic, d´articulacio africada, palatal i sorda: chafar, changlot, che, chec, chic, chuplar, chufa, orchata; la y, sense la qual no tindriem semiconsonant per a escriure ya, yugular, proyecte, yo, inyectar, gayata, yayo...

Benvolguda Ascensio: un abraç ben sincer, de

Xavier Casp

P. D.- Me prenc la llibertat d´escriure´t aci mateix, perque m´interessa fondament que estes paraules queden inseparables, pero independents, de totes les anteriors. T´exponc unes consideracions menudetes, pero transparents per autentiques.

Hauras vist que, en la direccio, he escrit Monasteri i no Monestir, perque tot lo referent a monasteri resulta monacal, sense que aparega eixa e intrusa imitativament acceptada per perea mental; i en final de valencianissim criteri, com per eixemple cementeri. Monasteri, viva paraula nostra de sempre...

En veritat, vullc que consideres que el valencià que t´escric es el que respon a les meues conviccions, fermes perque no les prenc mai a lo llauger, pero que no son mai dogmatiques, per lo que a tota hora he estat i estic predispost i dispost a raonar, perque siga a on siga, si es tracta de la llengua valenciana per a millorar-la, enriquir-la i enfortir-la, yo aportare el meu amor actiu durant mes de setanta anys d´usar-la parlant i escrivint. Dogmes nomes accepte, per catolic, els del Papa quan s´expressa ex cathedra...

I acabe adherint-me, ¡clar que si!, a lo que un cordobés famos, que fa 1999 anys que va naixer, digué (en llati): «¡Quina gran follia es témer ser infamat pels infames!»

Perdona´m, Ascensio, l´haver -te escrit llargament. No m´he atrevit a acurtar res.

• Per la seua importancia havem penjat en nostra web la carta de Xavier Casp dirigida a la presidenta de l´AVL, Ascensió Figueres, i que va ser publicada en el Bolleti “Cresolet d´AELLVA” nº 18 d´octubre de 2002 de l´Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA).

cites

La llengua te vida propia independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d’evolució morfológica dende que s’emancipa de sa mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt menys lliteratura propia; per lo tant, rigause d’aquells que sostenen que el valenciá es un pur dialecte; eixos no han llegit nostres clássics del sigles XIV, XV, XV, i XVII.
Lluis Fullana i Mira (1916)